Ens diuen que el Corpus Aurelianum, també anomenat Historia tripertita, és una recopilació de tres obres, datada del 360 dC, que els acadèmics ens asseguren que informa de la història de la Roma antiga.
Fou recopilada per un autor desconegut i duu el nom de l’historiador romà Sext Aurelius Victor pel fet que alguna de les obres que en formen part són d'aquest autor. Antigament es pensava que l'autor de l'Origo gentis Romanae era Sext Aureli Víctor, però actualment es creu que només va ser responsable de les altres dues obres del Corpus Aurelianum.
Les tres obres en qüestió són: l'Origo gentis Romanae (Origen del poble de Roma) que recull les llegendes sobre la història prèvia i contemporània a la fundació de Roma; el De viris illustribus urbis Romae (Homes il·lustres de la ciutat de Roma), que ens informa sobre els personatges il·lustres de Roma; i el Liber de Caesaribus (Llibre del Cèsar), sobre la història de la Roma imperial.
Tanmateix, la realitat és que aquestes obres les trobem en dos suposades còpies manuscrites medievals, que encara es conserven, totes del segle XV dC:
· Un és el Codex Pulmanni o Codex Bruxellensis, de Dierick Poelman (1511 - 1581 dC). Es aquest un manuscrit, en paper, conservat a Brussel·les, del segle XV dC (Bibl. Reg. N. 9755-63, fol. 52-81).
· L'altre és el Codex Oxoniensis, del cardenal Bessarion (1400–1472 dC), manuscrit també en paper, conservat a Oxford i datat de l'any 1450 dC (s. XV).
· El tercer manuscrit ja, directament, ens diuen que és desaparegut: seria el Codex Metelli, de Johannes Metellus (1510-1598).
Es a dir, que tenim tres obres suposadament romanes, del segle IV dC, que devien ser copiades en dos códex manuscrits medievals del segle XV dC, i una tercera que ja no sabem ni d'on surt, perquè el manuscrit que la contenia ha desaparegut misteriosament.
Unes obres romanes que es conserven miraculosament durant 1000 anys?
Costa de creure que un document es pugui conservar durant 10 segles. Només cal plantejar-se la xifra de mil anys per adonar-se que és un lapse de temps excessiu per a que un document es conservi. Pensem-hi bé. Cal pensar que entre el moment que s'escriuen les obres i el moment en que es recullen en una còpia medieval han passat deu centúries. El sentit comú ens alerta que aquest és un període de temps massa llarg. Només cal observar en quin estat queda un llibre actual després d'un segle de la seva creació, fins-i-tot quan aquest s'ha desat en les més òptimes condicions de conservació. Doncs eliminem les condicions de conservació i multipliquem l'efecte temporal per deu.
I no parlem aquí només de la necessària descomposició del material físic, sinó també de la impossibilitat de llegir la tinta. Es a dir, de la seva legibilitat. A part de les altres possibilitats de pèrdua del document, del seu oblit, de la seva extraviació, de la seva eliminació per invasions, incendis o desinterès, dels seu deteriorament a causa de les nul·les condicions d'arxiu (humitats, paràsits...).
A més, parlem d'una època ( s. Iv - XV dC) en la qual no sabia llegir ningú, fora d'alguns membres de la noblesa i de l'església. I molt menys es comprenia un text en llengua llatina. Qui hauria volgut conservar aquests documents més enllà d'algun intel·lectual o estudiós? Si no eren textos que afectaven a les propietats d'un noble, perquè haurien d'haver estat conservats per aquestes famílies, passant els documents de generació en generació, entre els segles IV i XV i després entre el XV fins als nostres dies?
Una inquisició catòlica que destrueix estàtues paganes però conserva els llibres herètics?
D'altra banda, si documents com el Corpus Aurelianum haguèssin estat conservats en els arxius cristians, com ara els d'un monestir, com ens diuen una i altra vegada els acadèmics, en el seu relat de la història bibliogràfica, cal preguntar-se: Amb quina finalitat l'església catòlica hauria d'haver desat i salvaguardat durant mil anys uns textos pagans, amb llegendes herètiques sobre Roma. I més quan aquesta mateixa institució, mitjançant el seu òrgan inquisitorial, en aquests temps, ens diuen que es va dedicar a cremar llibres i destruir temples pagans, al llarg de tota l'edat mitjans i Renaixement fins arribar al segle XVIII. No encaixa res. Una de dues, o aquesta mena d'inquisició mai va existir o aquestes suposades còpies de llibres pagans en monestirs mai van existir.
Cal tenir en compte que se'ns diu que la Inquisició catòlica destruïa els temples pagans, però després, en canvi, ens diuen que custodiava els llibres pagans que trobava en els seus monestirs. Va existir o no la inquisició? Perquè no es pot entendre que hi hagi un procés conservació, i fins-i-tot de còpia, de fonts paganes al mateix temps que el seu màxim òrgan executiu que perseguia les persones, les idees i les creences paganes i herètiques amb tota la contundència que tenim registrada a les actes inquisitorials. La mateixa inquisició hauria considerat una heretgia i hauria condemnat els monjos arxivers i copistes i, pensem nosaltres, hauria cremat les biblioteques dels seus monestirs.
Pensem que per a que un document del segle IV dC, com ens diuen que és el Corpus Aurelianum, arribés mínimament sencer i llegible al segle XV dC, caldria que hagués estat copiat unes cinc o deu vegades, com a mínim, entre els segles IV i XV dC. I la seva propietat hauria d'haver passat de generació en generació de nobles o monjos durant tots aquests anys. Però aleshores, si això fos cert, hauríem de disposar d'alguna d'aquestes còpies intermèdies, per poder donar un mínim de validesa i credibilitat al que diu el document del s.XV i atribuir-ne la seva creació a temps tan pretèrits. Però tampoc és el cas. No hi ha còpies intermèdies.
El Corpus Aurelianum és renaixentista o la Roma clàssica era medieval?
Inevitablement, i tenint en compte totes aquestes incoherències, només podem concloure que en realitat, quan analitzem el Corpus Aurelianum, estem parlant d'un document creat al segle XV dC, i no pas al segle IV dC, com ens volen fer creure. Perquè pensar que un document, del segle XV dC, pot aportar cap mena de coneixement fiable del que era el món mil anys abans és, simplement, un acte de fe, no pas una constatació científica.
Fonts com el Corpus Aurelianum, per tant, haurien de tenir nul·la credibilitat pels historiadors, almenys mentre no hi hagi més garanties de l'autenticitat del que s'hi diu.
Tenim per tant, unes fonts suposadament romanes que, en realitat, devien ser escrites al segle XV dC. Això ens indica que les dades que la historiografia ha extret d'aquestes obres haurien de ser eliminades del conjunt de coneixements que tenim de la història de la Roma del segle IV dC i posades, com a mínim, en quarantena.
I aleshores, cal preguntar-se: si no són del segle IV, què són exactament aquests escrits del segle XV dC i amb quina finalitat es van elaborar?
Només veiem dues possibilitats:
· Si al text del llibre del XVdC hi ha dates i s'hi diu que el que s'explica es refereix a la Roma del segle IV dC, o bé és un documents renaixentista fals, que prova d'inventar-se la història d'una suposada Roma clàssica mil anys després...
· O bé, si al llibre no es parla de dates, pensar que han estat els acadèmics que han comés l'errada de situar en una data incorrecta aquests documents. Aixó hauria passat per haver contextualitzat el que es diu al Corpus Aurelianum comparant-ho amb altres suposades fonts romanes, que molt probablement, i com anirem veient en aquest blog, han seguit el mateix camí i mostren els mateixos dubtes i els mateixos defectes de credibilitat que el Corpus Aurelianum.
En aquest darrer cas, si a partir de les fonts disponibles deduim que quan parlem de Roma ho estem fent d'una civilització que cal resituar entre el romànic i el renaixement, caldria donar la raó als estudis dels investigadors russos Fomenko i Nosovskiy, a més de l'investigador català, Andreu Marfull, que ja adverteixen de les greus errades existents en la cronologia històrica oficial.
Seguirem analitzant noves fonts clàssiques en propers articles.
· Hans Jürgen Hillen: Von Aeneas zu Romulus. Die Legenden von der Gründung Roms. Mit einer lateinisch-deutschen Ausgabe der Origo gentis Romanae (D'Enees a Ròmul. Les llegendes sobre la fundació de Roma. Amb una edició llatino-alemanya de l'Origo gentis Romanae). Düsseldorf / Zuric 2003, pàg. 222-228
· Ps.Aurelius Victor: De viris illustribus urbis Romae. (Homes il·lustres de la ciutat de Roma). Llatí i alemany. Publicat, traduït i comentat per Joachim Fugmann, Scientific Book Society, Darmstadt 2016
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada